El crid d'auxili

Tu que sempre has estat aquí 

Jo que em distreia amb facilitat 

Tu que em deies a crits que estaves molt més aprop meu 

Jo que em frustrava perquè et cercava i no et trobava 

Tu que un dia no vas poder més , i vas decidir ''marxar-te''

Jo que en aquell precís instant , em vaig adonar 

Que tu eres jo i que verdaderament m'estava perdent. 

Que totes aquelles cridades d'atenció ( ansietat , nerviosisme , estrès etc) només eren senyals que m'advertien que no estava focalitzant bé ,que allà a on em dirigia no era el meu camí , no era el que jo realment desitjava.

A partir d'aquest moment , m'he adonat compte , que és una sort haver-me trobat perquè al trobar-me, tot ,pero absolutament, tot, cobra sentit , tens més capaçitat de gestionar les situaciones , començes a coneixer-te i amb això et duu a que tu realment coneguis que és el que vols a la teva vida i sobretot t'adones que tu ets els teu amor de la teva vida i que consequüentment ets la persona més important (de la teva vida).

I tu? També has tingut el teu crid d'auxili?